Follow by Email

13 d’ag. 2013

Veure encara el monstre

Avui he vist el monstre un altre cop, quan he obert la porta de fusta que té una marca de cop de puny. El buit de l'habitació, el monstre se'm torna a clavar endintre travessant la pell de l'abdomen, aquesta vegada, però, l'agafo amb les dues mans resistint-me i és que ja està bé. El buit s'atura, surt del meu cos i em comença a succionar pel forat obert a la pell. L'habitació s'omple del que era meu quan era petit.

El paper amb boles vermelles, grogues i verdes recobreix les parets i torna a estar pintat tal com ho recordo. Hi ha un nen a sobre del llit, tapat amb els llençols fins al nas, que em mira. M'assec al llit i jo també el miro. Li pregunto si encara està enfadat.

Jo no estic enfadat. Els crits arriben sempre del sostre.

A aquell l'aniré a veure més tard, però tu com estàs?

Bé. La mare està dormint.

I el pare?

També. 

Com ha anat el dia?

No me'n recordo.

El vull abraçar, però no ho faig, perquè no sé si m'acceptarà.

Saps que t'accepto, no?, li dic jo al petit.

I per què no m'hauries d'acceptar?, ho diu i s'adorm.


El que tenia davant dels ulls desapareix i l'habitació s'omple (tot surt encara del forat obert a l'abdomen) del que era meu d'adolescent. Les parets són de paper verd i les prestatgeries són rectes i només permeten una filera de llibres. Hi ha un noi de cabells llargs i amb barba assegut al llit. Al voltant del cap hi té cent línies rectes, desperdigades. Li dic:

Ets tu el que crida?

Sí.

M'ha costat temps veure que tu i jo ja no som el mateix.

Sí que som el mateix, encara, diu sense mirar-me.

Tu no t'hauries fet mai un tatuatge.

I tu no seguiries donant cops a les portes quan la ràbia se t'acumula.

Parteixo de tu, però ja no sóc tu. Sóc aquí, per dir-te que no vull ser el monstre en què ens convertim de vegades.

I què vols que hi faci jo? Controla't.

No puc, perquè et sento a tu donant cops a les parets i cridant. Això m'irrita molt.

La vida és una merda.

No, no ho és i cada vegada que ets tan negatiu i parles per la meva boca ens acostem a la mort i al pare. Confia en mi i el futur.

Fes-ho tu també, no?

Per això sóc aquí. Pensava que la cosa venia d'abans, però no, abans només érem un nen. El buit que sento a la panxa és el teu, convertirem aquest monstre en el pont que ens unirà. Hem d'evitar acabar convertir-nos en el pare, encara que sembli inevitable.

I com ho hem de fer? La meva vida és una merda.

No, no ho és. Mira, li dic obrint la finestra que dóna a la galeria. Sents aquest aire?, em diu que sí i obro ara la porta de l'habitació, sents aquests sorolls? Tot seguit obro el llum i l'assenyalo: som el monstre i, amb la llum encesa, som inofensius. Seguim en contacte, d'acord? Avisa'm cada vegada que sentis el buit.

Marxo per la porta i el buit desdibuixa l'habitació, tot el que era meu m'entra per l'abdomen i se m'ordena a dins. El forat de la panxa se'm tanca i se'm cicatritza a l'instant. Em dirigeixo a l'ascensor que em durà a la porta de sortida del meu cervell. Respiro i sóc a casa, tots els meus jos hi som. No hi ha el monstre; el monstre, ara, és un pont que ens travessa les habitacions.

19 de març 2013

per què he de retallar prosa? de moment, però, seguiré fent-ho, segurament per por. Por a què? Al criteri dels altres. Sí, ja sé que queda molt bé dir que el criteri dels altres no compta, però mentre compti no puc fer una altra cosa


D’alguna manera retallar la prosa és una merda
i no acabo d’entendre per què per fer un poema en català un ha de fer veure que enganxa versos l’un sota de l’altre com si enganxes els retalls de notícies del diari que m’interessen en un full blanc din-a4.

És a dir,
perquè no trenco els miralls plens d’ulls que sota la pell, a les profunditats del cervell, m’envolten? Perquè per fer-ho hauria d’obrir-me el cap, amb un bisturí, per exemple, i abans de morir-me, travessar corrent la matèria gris, cada cop més densa, tant que pràcticament quan em trobo a les portes dels miralls plens d’ulls vaig a cegues.

El problema és que si arribo als miralls plens d’ulls abans de desagnar-me i els trenco seré davant d’una ombra que s’assembla a mi. I dic una ombra perquè sembli poètic, però em refereixo a un jo decrèpit, fet un fàstic. Se li marquen els òssos, està assegut i els braços li envolten les cames per sota els genolls. Qui sóc jo, si és que aconsegueixo arribar-hi abans de morir desagnat, per dir-li va, surt, que ja se t’ha acabat la condemna, t’estan esperant amb càmeres i micròfons allà a fora perquè parlis i et mostris sincer. Volen saber com ets. Què collons ha de dir després d’estar tancat tants anys! A quins cretins

No, ni de conya.

Seguiré retallant prosa,
fent veure que faig poemes,
que sóc sincer,
que m’ho passo bé,
fent el capullo,
mentre em consumeixo
sol,
allà sota,
tancat pels ulls plens de miralls.
No crec que deixar de fer retalls valgui tant la pena.

30 de gen. 2013

Una declaració polèmica de Sean Steamway


Sean Steamway diu: “El poeta que no s’entén és el gran poeta: amaga amb l’obscuretat de l’expressió la no-idea”

“Tots?”

“No tots”

“Quins?”

“De moment jo”

Valorem aquestes declaracions en el seu context, Sean Steamway és el president del club de fans de Sean Steamway i l'únic que ha clicat m'agrada a la pàgina de facebook d'Amics de la no-idea. Sean Steamway treballa la no-idea en poesia, narrativa, teatre, cinema i televisió i fires de poble. Entén la poesia com l’expressió del nen interior. L’Església de la Noidea es farà popular a la vida paral·lela de Sean Steamway #1148 només en el cas que la seva mare, en aquella dimensió, sigui un peix. I el seu pare un eriçó de mar.

En cap cas, Sean Steamway és un personatge inventat per transmetre idees, amb el pretext que no les dic jo, sobre aquest tema tan preocupant i polèmic. De fet, conec a Sean Steamway des que era petit. Erem veïns i va guanyar-me inmerescudament en un premi de l’institut amb el poema “No”(1).  El conec tant, i és tant real, que se’l pot saludar quan surt a córrer al voltant del parc de la ciutat on viu ara els diumenges. Si el punxes sagna i si li dius que és un mal poeta quan ell t’ha demanat que cremis tota la seva obra s’enfada. Si li dius que és un poeta pèssim i que la no-idea és una merda s’enfada encara més i t’escup.

Gràcies a tots aquests arguments puc assegurar que Sean Steamway existeix realment i que no me l’he inventat. Seria molt graciós que algú cregués que les paraules d’en Seany són meves, perquè no ho són. Jo sóc el que manté el diàleg amb ell en aquestes declaracions.

Només en el cas d’una malaltia greu jo hauria escrit el que va dir en Sean Steamway.


(1) El poema presenta una forma molt avantguardista (a) i avança el que serà la no-idea: 

"la mare em diu no
el pare em diu no
la profa em diu no
el metge em diu no
el policia em diu no
la tele em diu no
el grapes diu meu
i no és veritat que sigui seu
així com volen que vagi pel món?
li dic no al lleó
que se'm vol menjar.
li dic no al cargol 
que em vol avançar.
li dic no al mussol 
que em vol despertar.
li dic no al camaleó
que em vol despistar
així com volen que vagi pel món?" 


(a) Els professors, meravellats pel poema van decidir presentar-lo a un concurs local, que va guanyar la poeta del poble amb el poema "les flors". Segons el jurat el poema és una xarxa on queda recollit el més clàssic i el més modern de la poesia:

"Em moro quan les flors
neixen dintre meu.
mh, que suggerent:
una flor obrint-se
a l'abella,
esclava furtiva,

que en vol
només el
pol·len,
dolça metzina
de l'ànima
cruel.
Vigila abelleta, 
perquè les flors
no estaran sempre
obertes." 

17 de gen. 2013

Estudi d'edició crítica d'un poema de Robert Boch (atribució dubtosa)

1                      .


                                                                                                                      

§ TEXT: A f. 1v || Col·lació: BCE || ESQUEMA MÈTRIC: un únic vers | rima: a

§ APARAT: ad. 1 : B, ; C, # E

14 de gen. 2013

Una figura a reivindicar


Aquest text l'ha redactat el nou becari de la secció de literatura del departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona

Tots tenim prejudicis al cap, i en el cas de la literatura aquests són d'una intensitat tal que ens posseixen absolutament. No hem estat justos com a societat, com a país, amb un dels nostres grans autors. Desmarcant-se de la línia que la literatura marcava aleshores, en què tot quedava dit, l'autor que reivindiquem en aquest paper va ser important precisament per no aportar tant amb allò que va escriure sinó amb tot allò que va estar a punt d'escriure. La literatura de Robert Boch no és en acte és en potència i això és el que el fa únic i genial, diferenciat a tota la resta. No només va entendre la contemporaneïtat, sinó que es va deixar absorbir absolutament per totes les idees que circulaven al moment.
    No obstant l'aire fresc que va aportar a la literatura catalana (ja sabem que les paraules se les emporta el vent, aquest d'avui n'és un cas evident) la societat no estava preparada pel discurs que l'autor transmetia. Va ser molt criticat des de la ignorància, des del silenci, fins i tot des de la indiferència. I és trist pensar que és més recordat per tot el que no s’ha dit d’ell que no per tot allò que no va escriure. O per la seva manipulació exagerada del llenguatge, deformant-lo fins a la més mínima expressió. Hauria de ser cèlebre, i referent de la literatura del seu moment, un poema de dubtosa atribució (el duia a sobre, escrit en una t-10 del metro, a la butxaca dels pantalons el dia de la seva mort). El poema, que fixo per a la posteritat diu així: "."(1)
    Finalment, per concloure aquestes línies que se m'han demanat, parlant sobre aquest personatge tan incomprès a casa nostra i a fora, només vull remarcar la coherència que va mantenir en tot moment Robert Boch tant com a escriptor com a filòleg. Certament els seus millors treballs són aquells que mai va escriure. Les seves idees sobre la llengua, que haguessin estat molt ben articulades si les hagués escrit, eren totalment oposades a les que corrien aleshores pels cercles intel·lectuals de Barçalona(2) i això va provocar que fos no només odiat, sinó temut. En definitiva, no puc fer res més que recomanar-vos una lectura profunda d'allò que no va escriure (però quasi) per entendre tot allò que no va escriure. Només així entendreu la immensitat literària de la que us parlo i que justifica aquestes línies, una immensitat que la literatura catalana de tots els temps trobarà a faltar per sempre més.

(1)Caldria, però, una edició crítica del poema basada en la comparació del manuscrit trobat a la butxaca dels seus pantalons amb d'altres que s'han trobat posteriorment, en què queden es transmeten les lliçons variants següents: el manuscrit B transmet ":" i el C, en canvi, ";". També hi ha el D, però resulta illegible per culpa del gat de l'autor, que se'n va menjar un fragment i va deixar la resta plena de babes.  Albert Pastís, recentment, ha descobert l'existència d'un nou manuscrit el contingut del qual fa pensar que pugui tractar-se d'una altra versió del poema, (si es confirma que és de Robert Boch seria el manuscrit E) i transmet "#". Les conclusions de Vallasobre són agosarades: apunta que els manuscrits podrien contenir poemes diferents. La comunitat filològica, no cal dir-ho, ha rebutjat frontalment aquesta possibilitat. Núria Tancapedra ha aprofitat per recordar a Pastís que "primer cal saber si el poema és de Robert Boch o no, cal fixar el text i, en tot cas, després, aventurar hipòtesis sobre aquesta estranya diversificació, poc corrent. I si ens donen una beca per tal d'investigar-ho millor." A aquest atac, Pastís ha contestat "quan quedi establerta la cronologia en què va ser escrit cada manuscrit algú que jo em sé [Núria Tancapedra] haurà de callar la boca. I la beca la demanaré jo primer". Aquest és un exemple de les passions que ha arribat a aixecar l'obra poètica de Robert Boch.

(2) Recordem el context de l'època pel que fa a la filologia: l'Ajuntament de Barçalona havia pagat a un grup molt nombrós de filòlegs, que van acceptar els diners de bon grat, per tal d'estudiar la manera d'incloure la grafia "Barçalona" a la ment de la població catalana de la capital sense que ningú se n'adonés. La Facultat de Psicologia de la Universitat de Barçalona va fer públic el pla de l'Ajuntament, per tal de revenjar-se: creien que era la seva competència i que els diners els pertanyien. La degana de la Facultat de Psicologia va escriure a través del seu compte de facebook: "L'alcade és un imbècil, ens té mania". Ara tot això ja és aigua passada i, fins i tot, els més reticents han acceptat la grafia "Barçalona". Hem de dir, però, que Robert Boch hi havia estat a favor des del principi, del canvi de nom, i que, per això, com que no té res a veure amb el que estem explicant, hem introduït aquesta informació en nota. Els motius pels quals va ser odiat i temut són uns altres que, per raons òbvies, no explicarem. 

TESTIMONIS

Àlvaro Rodríguez

Sí, vaig conèixer el Roger. Vam treballar junts un parell d’anys. En aquella època ja apuntava maneres, no hagués dit mai que seria capaç de no escriure una obra tan important. Era l'únic que et deia algo així com [...]. Sempre deia coses així, suposo que era això el que el feia especial.

Neus Garriga

TAMPOC N'HI HA PER TANT. Al seu costat sempre tenies la sensació que estava en una altra òrbita. Recordo com ens feia emprenyar quan parlava amb nosaltres. El to era insuportable. Però no em queia malament, no era un mal tio... Una mica insuportable i ja està.


Andrea Giró

Destacaria d’ell la seva capacitat per proposar i no realitzar res.

23 de maig 2012



Hi ha una fàbrica que talla cames,
i és de la meva propietat.
Herència familiar.
Coch Elias S.A.

És útil, perquè em permet viure de rendes,
tenir un columpio i no saber donar-hi una volta sencera
—com aquell, que deia que n'havia donat dos i jo veia el columpio donar voltes fins a quedar completament lligat al pal de dalt—
ni caure a terra de genolls i pelar-me'ls
davant la mirada arrugada del parc.

És útil quan et falten set passes per arribar a la porta tancada del despatx amb el teu nom gravat que amaga un gos negre que borda i li cau una mica de baba.
Sense cames i amb la ferida encara oberta —se me'n van els organs i em disseco per dintre— si m'arrossegués fins a tocar la porta, la molt puta, no s'obriria,
perquè no em quedaria força, cap motxo s'empassaria la barreja de sang i pols que impregnaria el terra.

És útil quan vull dir-te algo i el tall cicatritzat, encara recent,
em modela la cara de jamfribógar
i em surt veu de pel·lícula
cutre, parlo com si fos subnormal.
I te n'adones i voldries tenir l'Archibald, dur com una pantalla de trenta polzades, però em tens a mi, tou com un ninot d'aquests de drap, que la nena grassa agafa pel coll i li fa xocar el cap contra el terra.

Útil, perquè no puc sortir de casa —ara ja visc a la fàbrica—
i veig el carrer a través dels horitzons de la persiana.
No sé què hi ha a les golfes. 
Abaixo les pestanyes i tinc un parell de gossos, dels quals només en veig els ulls i les dents: un per cama, mossegant-me els bessons.
Crido, però m'estiren i m'arrenquen les cordes vocals i no se'm sent.



Avui, però, ha vingut el Victimisme a la fàbrica, ha vingut amb la policia, m'ha dit no tinguis tant de rollo, me l'ha tancat i ha fet fora tots els meus treballadors.
Que vagi a viure sota un pont, que això fa massa que dura, que em deixi de merdes, que no s'hi pot entrar més, que està infectada per una plaga de rates o algun insecte, m'ha dit, exòtic que s'ha menjat tota l'estructura: pot caure en qualsevol moment.
Que ell ja es queda consolant els pares i que ja els hi portarà flors.
Vaja, que me n'oblidi.

M'he tret el mono i se m'ha arrencat la pell —havien quedat enganxats—, he plegat la barreja, m'he recollit els òssos i els he deixat a puesto.

Ha sonat el mòvil. L'he agafat. M'has preguntat on ets? i t'he dit ja vinc, espera'm, que ja vinc corrents.

17 de maig 2012


Faig voltes corrent descalç damunt del terra verd de plàstic que crema i que envolta la piscina
l’Oriol corre davant meu, i té les cames dos anys més curtes, a dos metres de distància com un pal acabat en punta a punt de perforar-me el ventre a cada passa
li crido vine fill de puta i tinc vuit anys
ara des de dalt veig com ens observen els veïns de Coma-ruga i l’escena s’alenteix com ho fa la primavera en parir l’estiu
ja portem deu voltes completes, l’Oriol gira el cap i riu. Agafo el pal i me’l clavo fins que em fa un forat, que em taca de sang el banyador verd i les cames, estic més a prop seu i crido com un boig
no aconsegueixo enfonsar-lo més, el pal, xoca contra l'esquena per dintre.

Quan li demano em pots fer un favor, em pots posar un entxufe aquí?
i em diu pel facebook tuu despres et truco, que tal avui dormir a casa teva (un ratet nomes) ja em diras algoo (m'ha trucat abans (espera que si posa l'Oriol que et vol dir algo, m'ha dit la mare) i li he dit que sí de seguida)
noto el dolor al ventre i a l’esquena i em sento com si em banyés a la piscina
miro i tinc el pal atravessat amb la punta sortint per l'esquena
agafo el cap davant del ventre i me l’enfonso com si fos el mànec d’una espasa fins que el pal sencer em surt pel darrere
no noto les cames, però ja no em calen per res

8 de maig 2012

No hi ets

Els fils de vent esbufeguen uh a fora
com una moto reduint a 50 km/h en una corba de la carretera

 

embesteixen el xiprer per totes bandes
com un metrònom del revés, amb el pes a baix de tot, dins un rellotge de pèndol en un menjador d’una casa antiga.

Només se sent el so del rastre del moviment del xiprer
com un feix d'arrels somicant i donant cops amb els punys sobre la terra esventrada d’on han sortit
(o el cop d'un cos que cau a terra amb un forat al pit per on ha sortit un alien).

25 d’abr. 2012

Genesi d'un projecte. Avui: l'administrador de la ciutat

Decideixo que ja no escriuré més el que surti de dins meu.
No agafaré el bolígraf i no gastaré el teclat.

Feu caure l’estàtua de cobre que hi ha sobre el meu coll si us atreviu. Cremeu-me per dintre, cremeu cada carrer i cada casa, de l’estómac a les cordes vocals. Preneu per les armes els centres del poder.
Us perseguiré, als que alceu la veu. Us prometo que us perseguiré.
De manera violenta.
Enviaré els gossos del soroll, que us persegueixin (ja podeu amagar-vos, perquè quan us trobin us apallisaran, us trencaran el cos en pedaços. I si en queda res de vosaltres us deixaran sagnant damunt  l’asfalt.
El fum serà la vostra veu i les vostres cames també. Sou molts, i cada vegada més, els que us desperteu i emergiu de les profunditats del meu estómac.

Però jo sóc més. No em conquerireu. No seré un gegant buit, ple de persones i de coses.

Us perdreu vosaltres.

Crideu, perquè jo tinc la paraula.

Com que sóc burru escric això així (poesia)

Tornu a casa, fa pudor de podrit.
Mai he obert les finestres del pis
i ara que ets per tot arreu, un vòmit
de la memòria, buscu un motlle teu.


 (I ara ve la justificació

Sóc jo el que em deixu donar pel cul a sac
El meu esforç alimenta les polles dels
intel·lectuals, que en saben molt de tot.
               —Estàs idiota  justificant-te aquí.)